El Camí de Ho-Chi-Minh
La Ruta Ho Chi Minh, una xarxa de senders i camins que travessen Vietnam, Laos i Cambodja, és famosa per haver estat utilitzada durant la Guerra del Vietnam pel Việt Cộng i l’Exèrcit Popular de Vietnam del Nord. Aquest sistema de rutes era crucial per al transport de subministraments i tropes des del nord comunista de Vietnam fins al sud, on s’enfrontaven a les forces nord-americanes i del Sud de Vietnam. La ruta de la UAB pren el nom en record de Ho Chi Minh, el líder revolucionari vietnamita, que va tenir un paper crucial en la independència i unificació del país sota el govern comunista. Precisament, la Ruta Ho Chi Minh era el camí a peu que enllaçava l’estació de FGC Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de Bellaterra amb la UAB. No obstant això, si no es desitjava seguir aquest trajecte a peu, es tenia la opció d’utilitzar el servei de bus que hi arribava.
L'alzinar, els pins i els roures
L’alzinar litoral es desenvolupa en els indrets secs i assolellats de les terres baixes. Tanmateix, al Camí de Ho-Chi-Minh, l’arbre que domina és el pi blanc. Les pinedes de Pinus halepensis són una característica comuna del paisatge forestal de la UAB. Observem que comença a produir-se la regeneració de l’alzinar sota les cobertes arbòries de Pinus halepensis, cosa que sembla propiciar millors condicions per al desenvolupament dels peus juvenils de les alzines. Al mateix Camí de Ho-Chi-Minh s’hi poden observar també diverses espècies arbustives i lianoides típiques de l’alzinar litoral. En els indrets més ombrívols i damunt de sòls més profunds hi trobem un bosc mixt d’alzines i roures (Quercus pubescens). Aquí sota observem diverses vistes aèries d’aquesta zona.
La regresió d'algunes plantes a la UAB
Els senglars i algunes “neteges” del sotabosc del Camí de Ho-Chi-Minh de la Universitat Autònoma de Barcelona han fet que hi hagi espècies que estiguin en franca regressió. Una d’elles és el Polypodium cambricum. Aquesta falguera, freqüent al Mediterrani occidental, descendeix d’un Polypodium tropical que es va estendre per tot Europa i el nord d’Àfrica des d’Àsia fa milions d’anys, en un temps de clima tropical al hemisferi nord. Després de diversos canvis climàtics Polypodium cambricum va colonitzar tot el Mediterrani occidental, arribant fins a la meitat sud de les Illes Britàniques. Prové precisament de Gal·les, coneguda en llatí com a Cambria. És una espècie de falguera diploide amb dotació cromosòmica de 2n = 74.
D’acord amb Flora Ibèrica, el coneixerem per tenir les pàlees del rizoma de 5-16 mm, linears-lanceolades, llargament acuminades, de color ferruginós. Fulles de fins a 57 cm; làmina una mica més gran que el pecíol, amb un índex foliar (relació longitud-amplada) de 0,8-2,5, d’oblonga-ovada a triangular-ovada, de vegades deltoides; pínules generalment atenuades en l’extrem i agudes, de marge subenter o netament serrat; el parell basal, reflex i situat en un altre pla. Sorus el·líptics, disposats en 2 fileres, a ambdós costats del nervi principal. Paràfisis de (400)600-1200(1800) µm, repetidament ramificades. Espores monoletes de (60)62-74(78) µm, reniformes, melades o hialines, amb perispori berrugós.
Característiques diferencials útils per identificar Polypodium cambricum, una espècie present al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)